Fi de la collita

L'estiu passat vaig treballar en una petita finca de fruita a prop del poble de Puigverd. Cada matí collíem pomes i peres fins que el sol es feia massa fort. L'últim dia, però, tot semblava diferent. Mentre carregàvem les últimes caixes al vell camió vermell, de cop van aparèixer núvols foscos i va començar a ploure amb força. Ja havíem collit la major part de la fruita, però encara quedaven unes quantes cistelles al camp del fons. El propietari, en Pere Soler, va cridar que ens afanyéssim abans que el terra es convertís en fang.

Mentre corríem de tornada amb les cistelles, la meva amiga Laura va relliscar i va deixar caure diverses peres. Ens vam aturar per ajudar-la, rient malgrat la pluja. Quan vam acabar, la roba ens havia quedat completament xopa. En Pere Soler havia preparat un petit dinar de comiat a dins del graner.

Mentre menjàvem entrepans i bevíem llimonada freda, ens va explicar que havia decidit vendre la finca l'any vinent. Tothom es va quedar callat un moment. Jo havia arribat a estimar els matins d'hora i l'olor de fruita madura, tot i que sabia que allò era el final.

Després de dinar vam netejar les eines i ens vam dir adéu. Mentre caminava cap a la porta, la Laura em va cridar que esperava que poguéssim treballar junts algun altre dia. Li vaig somriure i li vaig respondre que, si l'estiu vinent feia bon temps, m'ho pensaria. La pluja es va aturar finalment quan vaig arribar a la parada de l'autobús. Mirant enrere cap al camp buit, em vaig adonar de quant trobaria a faltar aquells dies llargs i esgotadors.