Comiat a la Pomera del Torrent

Quan les darreres caixes van quedar apilades al camió, el sol d'agost ja s'enfonsava rere les muntanyes que encerclaven la Pomera del Torrent. La Lena hi havia treballat cada estiu des que va fer setze anys, però aquell seria el seu últim torn. Havia acceptat una plaça a la universitat de Barcelona i sabia que l'any següent no tornaria. El propietari, el senyor Rius, li havia donat la mà aquell matí i li havia dit que la trobarien a faltar; la seva dona fins i tot havia preparat un pastís de llimona per a l'ocasió. Tot i això, l'ambient era estranyament apagat, com si tothom entengués que els comiats són més fàcils quan no es parlen.

La Lena havia passat la tarda collint les últimes pomes de final de temporada, amb els braços adolorits pel moviment repetitiu al qual s'havia acostumat durant les vuit setmanes anteriors. A dos quarts de cinc s'havia aturat a observar un parell d'orenetes que volaven baix entre les files, una imatge que li va recordar el primer dia, quan havia arribat nerviosa i insegura. Llavors havia deixat caure dos cistells plens, havia fet malbé la fruita i s'havia guanyat una petita reprimenda del capatàs. Ara era capaç d'omplir una caixa en menys de deu minuts sense cometre cap error.

Poc abans de les cinc, els altres treballadors temporals es van reunir a prop del vell graner de pedra. En Tomàs, que havia conduït el tractor tot l'estiu, va treure una ampolla de sidra casolana que havia guardat. Van anar passant gots de plàstic mentre la llum es tornava daurada. La Lena escoltava com els seus companys intercanviaven històries de l'estiu: el dia que va rebentar la canonada de reg, la tarda que un turista va intentar enfilar-se a l'arbre més alt i el matí que la calamarsada havia amenaçat tota la collita. Es va adonar que probablement no tornaria a veure la majoria d'ells.

Quan els gots van quedar buits, va aparèixer el senyor Rius amb el pastís de llimona. Els va agrair a tots la feina ben feta i va dir que la finca havia tingut sort de comptar amb un equip tan dedicat. La Lena va notar una opressió sobtada a la gola; no s'esperava sentir-se tan unida a una feina temporal. Mentre ajudava a carregar les últimes caixes al camió a dos quarts de set, es preguntava si els nous companys de Barcelona entendrien mai què significava estar entre els arbres al capvespre amb l'olor de fruita madura a l'aire.

Més tard, mentre pedalejava cap a casa pel camí conegut, la Lena va mirar enrere només una vegada. Els llums de la finca s'havien encès i brillaven suaument contra el crepuscle cada cop més fosc. Hi havia après més del que es pensava: paciència, la satisfacció del treball físic i la tristor silenciosa que arriba quan alguna cosa bona arriba al seu final natural. L'endemà començaria a preparar la maleta per a la universitat, però aquella nit el gust del pastís de llimona i el record de la sidra compartida l'acompanyaren tot el camí cap a casa.