Preguntar amb cortesia i dir que no se sap una cosa

La pregunta directa a un desconegut —Where is the station?— està ben construïda, però sona brusca, gairebé com una exigència, fins i tot amb Excuse me (A1 #21). És més cortès embolicar la pregunta en una fórmula: Could you tell me…? — «em podria dir…?», Do you know…? — «sap…?». En surt una pregunta indirecta: una pregunta posada dins d'una altra frase.

Com funciona, ja ho vas veure a l'estil indirecte (B1 #15): ordre d'afirmació, sense do, i a la pregunta de sí o no, if. Hi ha una sola diferència. A l'estil indirecte informaves d'una pregunta que s'havia fet abans, i el temps feia un pas enrere. Aquí fas la teva pregunta ara, i per això el temps es queda igual que a la pregunta directa.

La forma: fórmula + paraula interrogativa (o if) + subjecte + verb.

Canvien tres coses alhora. L'ordre passa a ser d'afirmació: primer el subjecte, després el verb — where the station is. Els auxiliars do, does, did desapareixen, i la seva terminació torna al verb principal: does … open → opens, did … cost → cost. La pregunta sense paraula interrogativa, la de sí o no, porta if o whether: és el «si» català de «saps si és obert?».

Si la paraula interrogativa és el subjecte. A les preguntes Who lives here?, What happened? l'ordre ja és el d'afirmació, i no hi ha do. Per això, dins de la fórmula no canvia res: Do you know who lives here?, Could you tell me what happened? Però a What is that building? el subjecte és that building, i s'ha de posar davant del verb: Do you know what that building is?

Les fórmules, de la més senzilla a la més suau:

I was wondering if… vol dir literalment «em preguntava si…», i el passat aquí no parla del passat: fa la petició més suau, com could en lloc de can. El català fa una cosa semblant amb l'imperfet de cortesia: «volia preguntar-li si…». En canvi, I wonder… sense passat és «em pregunto…», un pensament en veu alta: I wonder where she is. — «Em pregunto on deu ser».

El signe d'interrogació depèn de la fórmula. Si la fórmula és una pregunta (Do you know…, Could you tell me…), al final hi va un signe d'interrogació. Si és una afirmació (I don't know…, I wonder…, I was wondering…), al final hi va un punt, encara que dins hi hagi una paraula interrogativa.

Dir que no ho saps. Les mateixes preguntes indirectes van darrere de I don't know, I'm not sure, I can't remember, I have no idea:

if o whether. Gairebé sempre valen tots dos; whether és una mica més formal. Aquí if és el «si» de la pregunta, no el de la condició, i per això darrere hi pot anar el futur: I don't know if he'll come. — «No sé si vindrà». El català fa exactament el mateix: «no sé si vindrà», però «si ve, li ho diré». La regla «darrere de if, present en lloc de futur» (A2 #27) només val per al «si» de condició.

Compara amb l'estil indirecte:

Paraula interrogativa + to + verb. Quan es parla del que s'ha de fer, la frase es pot escurçar: I don't know what I should do = I don't know what to do. En català passa el mateix: «no sé què fer». Funciona així amb what, where, how, who, which, when i whether:

L'acció en aquesta forma la fa la mateixa persona que a la part principal, o «qualsevol». Davant de to només hi pot anar whether, no if: whether to stay.

Així no es diu. ✗ I don't know why to go → ✓ I don't know why I should go. Amb why no hi ha forma escurçada: només la frase sencera.

Posa't a prova. Com es pregunta amb cortesia Where's the nearest cash machine? Per què a I wonder where he is hi ha un punt al final? Com es diu més curt I don't know what I should say?